L’adeu incòmode de Jordi Cuixart

Jordi Cuixart, al seu despatx d'Òmnium. | Adrià Costa

Jordi Cuixart, al seu despatx d’Òmnium. | Adrià Costa

Els últims mesos de Jordi Cuixart a la presidència d’Òmnium es poden interpretar, ara que se’n coneix la data del comiat, com l’acció conscient de qui vol deixar alguna cosa en herència. La teoria de l’adeu serenament pensat ajuda a descodificar els missatges que queden escrits en Aprenentatges i una proposta (Ara Llibres) -un relat de l’etapa a la presó que vol ser una mirada de futur per a l’independentisme-, però també serveix per donar valor a altres moviments del passat recent, més discrets. Poques persones saben que, la tardor del 2021, Cuixart encara explorava l’enèsim acte de mediació entre Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, els capitans de l’etapa àlgida del procés, que continuen presidint els seus respectius partits. Pretenia tornar-los a reunir per desfer desconfiances que continuen enquistades.

Cuixart ja explicava en el llibre que va publicar el novembre passat que s’atorgava el paper de “moderador” en les reunions periòdiques que feien els presos polítics en l’etapa que compartien reclusió. Quan van arribar els indults, Puigdemont i Junqueras es van retrobar. Va ser el 7 de juliol de l’any passat, en la visita del dirigent republicà a Waterloo, al costat de Carme Forcadell, Dolors Bassa, Raül Romeva i Meritxell Serret. Havien passat 1.349 dies sense parlar cara a cara, d’ençà de la declaració d’independència fallida, per bé que sí que havien mantingut més d’una reunió telemàtica l’estiu del 2020. Del viatge a Waterloo en va quedar una fotografia impostada, no la represa d’una relació. La mateixa imatge cuinada que Cuixart va esgarrapar de tots dos el 17 de juliol a Elna, on Òmnium va celebrar els 60 anys d’existència, en un altre acte per promoure la pretesa unitat independentista, amb escenografia de retrobament entre presó i exili.

La tossuderia del president d’Òmnium per refer ponts és manifesta, però ha anat acompanyada de patacades: la tibantor entre els líders de Junts i ERC no ha minvat, i els partits comparteixen Govern però han estat incapaços de teixir entre ells i amb la CUP “una estratègia compartida” en clau nacional, com queda evidenciat en una taula de diàleg que mai ha tingut totes les potes ben falcades. Davant de tanta dificultat, Cuixart va verbalitzar en l’anunci del seu comiat per fases -deixarà la presidència de l’entitat sobiranista aquest febrer- que fan falta “nous lideratges”. No era la primera vegada que ho deia. Però, aplicant-se’n la recepta, el missatge tenia destinataris clars.

El mateix dia que va fer públic que començava a apartar-se, a NacióDigital apuntàvem que Cuixart havia trencat el principal tabú de la política catalana, alimentat per la presó i l’exili: el relleu de lideratges de la cúpula independentista del 2017. Les escadusseres respostes públiques de Junts i ERC, i la rapidesa amb la qual el debat ha passat a la penombra, indiquen la incomoditat dels partits. “Tots som necessaris”, resumia dilluns la secretària general adjunta d’ERC, Marta Vilalta. Elsa Artadi, vicepresidenta i portaveu de Junts, defensava el mateix dia la vigència dels seus lideratges i indicava que cada dirigent “trobarà el seu moment” per deixar pas.

Silenci de Junqueras. També de Puigdemont. El líder republicà -que deixa fer a Pere Aragonès, amb qui té sintonia, i calcula aparicions en públic- treballa per greixar la maquinària d’ERC pensant en les eleccions municipals del 2023. I el president de Junts, malgrat les veus que apunten un pas al costat com a líder orgànic de la formació per centrar-se en el Consell per la República, manté ascendent sobre l’organigrama del partit encara que no hagi participat en els dos últims consells nacionals.  

Relleu planificat a Òmnium

Cuixart, l’únic dirigent empresonat o a l’exili que no integra les files de cap partit, ha endreçat el seu adeu. Ha orientat la successió suggerint el nom de Xavier Antich com a nou president. En els darrers mesos, Antich ja ha participat en les reunions periòdiques i sense publicitat que partits i entitats independentistes han mantingut per consolidar punts de vista sobre el futur del moviment, unes trobades relatades per aquest diari l’octubre passat. Poques coses s’han improvisat a Òmnium en els darrers temps. Cuixart cedeix el relleu d’una entitat que avui fa de locomotora del sobiranisme civil, punt de trobada davant la desafecció partidista. 

“Si hi ha una cosa que em continua costant d’entendre, ara com abans, és aquesta pueril tirada a la desconfiança que els partits es tenen els uns als altres quan es tracta d’afers de país. De vegades és desesperant”. Ho escrivia Cuixart en el seu llibre. Sense noms, però s’entenia tot. L’adeu del capità d’Òmnium tanca una etapa i és incòmode, pel missatge implícit que incorpora: el perill de caducitat que es divisa en altres lideratges del procés.

Via:: https://www.naciodigital.cat/noticia/229578/adeu-incomode-jordi-cuixart