Sebastià Alzamora: «L’independentisme ha parlat només amb ell i per barallar-se»

Sebastià Alzamora. | Àlex Marin

Sebastià Alzamora. | Àlex Marin

Cooper, el gos de Sebastià Alzamora (Llucmajor, 1972), va ser enverinat fa poc, un fet que el va colpir i el va dur a reflexionar sobre la maldat estúpida i la societat en què vivim. D’aquí ha sorgit la seva darrera novel·la, Ràbia (Proa), que és un retrat cru d’una vida quotidiana on es troben la lletjor i la degradació al costat d’estampes de bellesa i solidaritat entre les persones.

Sebastià Alzamora, poeta, escriptor i articulista, que fa trenta anys va ser un dels protagonistes d’un grup de literats que va agitar el panorama cultural amb el nom d’Els Imparables, parla en aquesta entrevista de la ràbia quotidiana, de la llengua, del procés i de com ha afectat els Països Catalans, una noció que reivindica sense complexos.   

Ràbia és el retrat d’un estat d’ànim social? 

– Es pot dir així. Mostra un malestar, una rancúnia, segurament també una frustració deguda a molts factors. Des del punt de vista d’un novel·lista, és un ambient perceptible en el dia a dia que jo el noto en la manera com les persones ens tractem. La sensació és com si perdre el respecte pels altres ja no estigués tan mal vist. No només això, sinó que hi ha qui fins i tot en fa bandera. Com una manera de marcar potència. Això es manifesta de formes molt barroeres, fins i tot amb insults. El que veiem a les xarxes socials no és més que una traducció del que veiem al carrer. Afavorida, en el cas de les xarxes, per la no presencialitat. Si tens algú al davant, ja t’ho penses una mica abans d’insultar-ho. Però no gaire, tampoc. Amb això no vull dir que sigui antixarxes, jo en soc usuari. 

– És un fenomen nou?

– Ha anat en augment. Tinc la sensació que aquest increment en l’agressivitat és molt segle XXI. El segle XXI és força rabiós. Comença amb la caiguda de les Torres Bessones i des d’aquell moment ja no baixa el ritme. Des del món polític, mediàtic, institucional, hi ha uns discursos i unes actituds realment agressius, que es corresponen amb els que trobes al carrer. No tinc un estudi fet, són percepcions, però crec que compartides. El maltractament als animals pot ser una altra manifestació d’això.     

– La novel·la parteix d’una vivència personal. Taylor, el gos del llibre, és el seu Cooper.

– Sí, aquesta és una novel·la feta amb materials que jo tenia a l’abast. No pretén ser autobiogràfica, però tot és viscut. El punt de partida inicial el vaig viure amb la mort del meu gos Cooper, que va morir enverinat. D’una manera força semblant a la que descric a la novel·la. Això em va fer mal, em va entristir. Però més enllà d’això, matar un animal gratuïtament és un acte estúpid i malvat. Em va fer pensar i vaig connectar-ho amb l’entorn que vivim. Suposo que una persona que fa això ho fa d’una manera substitutòria.

“Segurament aquesta és la meva novel·la on hi ha menys distància entre els personatges i els fets i jo mateix”

– Substitutòria?

– Possiblement, voldria matar algú, però acaba matant un animal perquè és menys greu. D’aquí va venir la idea de parlar d’un món on hi ha una tensió constant, dins de la qual tots intentem viure tan dignament com som capaços, que és el que fan els personatges humans de la novel·la. No són éssers extraordinaris de cap mena, són gent normal i corrent i, dins de les seves possibilitats, es comporten d’una manera que fins i tot és bonica. Quan al protagonista li enverinen el gos, els qui té al voltant, que només es coneixen del bar, reaccionen amb empatia i solidaritat. Aquests moments de bellesa també hi són. On hi ha éssers humans hi ha bellesa. 
 

Sebastià Alzamora: “Bellavista és un nom fictici, però està basat en referents reals”. Foto: Àlex Marin

– En algun moment, però, el llibre pot semblar descoratjador. Un entorn degradat, mals veïns…

– Sí, hi ha la neurosi i la sospita del veí. Per això vaig triar un lloc com el de la novel·la, un indret turístic, molt representatiu.

– Bellavista, on passa tot, és un nom real?

– Bellavista és un nom fictici, però està basat en referents reals, els que tinc a prop, que són bàsicament Magaluf i S’Arenal, nuclis turístics de Mallorca. La meitat de S’Arenal és de Llucmajor i l’altra meitat de Palma. És un dels llocs on hi va el turisme de borratxera. Però podria ser Platja d’Aro, Lloret de Mar o Benidorm.             

– Diu que la novel·la no és autobiogràfica. Però el protagonista és un escriptor, que es mostra molt autocrític. 

– Segurament aquesta és la meva novel·la on hi ha menys distància entre els personatges i els fets i jo mateix. Aquesta i possiblement Sara i Jeremies, on parlava de coses molt properes a la meva família. A Ràbia, el protagonista principal, que no té nom i és el narrador, pot ser considerat un alter ego. No soc jo, però podria ser-ho fàcilment. M’ha servit per expressar coses que normalment no expresso. Com aquesta insatisfacció per la mateixa escriptura, que crec que tots els qui escrivim tenim en un moment o altre, amb independència de la recepció que trobem. A mi escriure és el que m’agrada fer i, en tot cas, ara ja no em dedicaré a una altra cosa. Intento, això sí, fer-ho el més bé que sé.     

“El segle XXI és força rabiós, comença amb la caiguda de les Torres Bessones i des d’aquell moment ja no baixa el ritme”

– La pandèmia ha accentuat la ràbia?

– Sens dubte. Ha reforçat els components més neuròtics, més paranoics de la societat, els més donats a les teories marcianes. N’hi ha prou de veure aquests moviments antivacunes, tot aquest trumpisme global, o el mateix cas de la dreta espanyola, que està molt especialitzada en això, cosa que em genera pesar. A mi m’agradaria, al marge del posicionament que es pugui tenir sobre la independència, que Espanya fos un país democràticament més sa i que, per tant, tingués una dreta una mica més presentable.  Fenòmens com aquests són molt segle XXI. Els polítics sempre han mentit, però fer-ho d’aquesta manera recalcitrant potser no. 
 

Sebastià Alzamora acaba de publicar “Ràbia”, una nova novel·la. Foto: Àlex Marin

– Com contempla l’actual debat entorn el futur de la llengua?

– D’una banda, m’alegra que hi hagi un debat viu sobre la llengua dins de la societat catalana perquè és un signe de vitalitat. I alhora em preocupen els discursos fatalistes, catastrofistes i derrotistes que dibuixen un panorama segons el qual la llengua ha entrat en una fase d’extinció. Entenc que la intenció d’aquests discursos és bona, però poden acabar sent contraproduents. Tot aquest debat va unit a la política i al resultat del procés. El nacionalisme espanyol ha sortit reforçat i potencia la idea que la llengua espanyola té poder i des del catalanisme es genera una idea contrària que el català és un malalt a l’UCI. Precisament perquè vivim en un context de bilingüisme, si als parlants, especialment als joves, els que no estan motivats ideològicament, que són la majoria, els dius que tenen a l’abast dues llengües, que una va cap al futur i l’altra cap al canyet, no s’ho pensaran ni un instant. A més de contraproduents, els discursos catastrofistes no es corresponen amb la realitat.

– No veu el català en estat greu?

– El català té uns problemes obvis, però no està en fase terminal. Està en una situació molt estranya, és cert, perquè no crec que hi hagi cap altra llengua minoritària amb una situació com la catalana, amb tanta vitalitat i a la vegada és objecte d’una bel·ligerància tan forta. Tenim tot un sector polític que s’afirma ideològicament anant en contra de la llengua catalana. Anar contra una llengua és un acte de barbàrie. 

– Quines mesures caldria fer per reforçar la llengua?

– El que s’hauria de corregir és el marc legal. La Constitució estableix el deure de saber el castellà i tot seguit es refereix a unes altres llengües, que ni esmenta, sobre les quals hi haurà el dret d’usar-les. És una desigualtat flagrant. El camí de la correcció comença per aquí, per anar cap a una igualtat real en la consideració i la protecció de les diverses llengües de l’Estat. Amb mecanismes compensatoris envers les llengües que han estat minoritzades. Caldria que les llengües anomenades cooficials arribessin a ser-ho de debò. Una llengua cooficial hauria de ser aquella que fos ensenyada arreu de l’Estat com a mínim en un nivell bàsic. El que no té sentit és que la llengua i la literatura catalanes no siguin conegudes en absolut a la resta d’Espanya. No com si fossin llengües estrangeres sinó com si no existissin. No té sentit, però és una situació corregible.     
 

Sebastià Alzamora durant l’entrevista a la llibreria Laie. Foto: Àlex Marin

– És columnista de l’Ara. Una de les polèmiques amb què ha començat l’any ha estat la polseguera encetada entorn l’article de Xavier Roig El català no té adversaris, té enemics, que el diari no va publicar i on propugnava ser “més desagradables” en la defensa del català. Què en pensa? 

– Vaig donar la meva opinió sobre el tema. Jo no estic a la direcció del diari, però qualsevol diari tot el dret del món de publicar o no un article i parlar de censura en això em sembla fora de lloc. Sobre l’article, és un discurs que he escoltat moltes vegades. Evidentment que hi ha actituds d’odi i xenofòbia contra la llengua i la cultura catalanes, però adoptar aquest llenguatge no ens durà enlloc i ens pot fàcilment confondre. Jo vinc d’una família castellanoparlant i sentir a dir que podien ser uns colons enviats per Franco m’ofèn profundament. La gent no es belluga per aquestes coses. Una altra cosa és que Franco pensés que tots els castellanoparlants fossin patrimoni seu. Hem de relaxar-nos una mica.  A banda d’això, el llenguatge d’enfrontament és com quan els pusil·lànimes treuen pit per fer-se els milhomes. El resultat pot ser esperpèntic. Als intel·lectuals que criden a l’acció directa i diuen que no hi ha hagut pebrots, la meva resposta seria: “Anem-hi, però tu al davant i als caiguts ja els encendrem una flama al Fossar de les Moreres”.   

“Els discursos catastrofistes sobre la llengua tenen bona intenció, però poden ser contraproduents”

– Què se n’ha fet d’Els Imparables, el grup de joves poetes que vau irrompre en la literatura ja fa uns anys?

– Jo estic content que passés això. No va ser una cosa calculada i crec que va tenir un efecte positiu. Va obrir camí per a noves fornades d’autors que han anat apareixent. Va ser com esvalotar el galliner i això mai és dolent en el món de la literatura. Ara no ho faria. Estic a punt de fer els 50 anys i ara seria una altra cosa esperpèntica. Però amb vint-i-tants anys es pot ser insolent. 

– Veu bé l’estat de la creació literària?

– La sensació que teníem aleshores en arribar a la literatura catalana era la d’entrar en un museu, solemne, on havies de passar guardant silenci. I ara diria que la literatura catalana s’assembla més a un mercat, hi ha molta gent fent moltes coses interessants. Els Imparables van contribuir a aquest canvi. Les opinions potser no han canviat gaire, però ara les expressaria d’una altra manera. 

– Allò va ser un moviment generacional.

– No arribava a moviment perquè no estava tan articulat. Va ser més aviat una coincidència entre diverses persones en un mateix moment i un mateix àmbit, en aquest cas el literari, unides per l’amor a la literatura i per l’amistat, que és un lligam que ha continuat.  
 

Sebastià Alzamora: “Fa uns anys, quan arribaves a la literatura catalana era com entrar en un museu, ara és com un mercat”. Foto: Àlex Marin

– Fa poc va aparèixer el llibre La generació tap, que criticava la manca d’oportunitats per a les generacions joves. Comparteix aquesta opinió?  

– No l’he llegit, però a mi una cosa que m’agrada ressaltar del protagonista de la novel·la és que no es queixa. En això és diferent de mi, que no soc tan contingut. Aconsegueix mantenir una certa calma enmig de la desfeta. Tinc la sensació que ara tothom es queixa tot el sant dia. A vegades, les queixes són molt justificades, però en d’altres són maneres d’autoafirmar-se. Jo diria que en aquests moments hi ha molta biodiversitat literària. La gent jove mai ho té fàcil, però és escoltada, és llegida i rebuda amb interès. Això sí, hi ha una pressió que genera el mateix mercat per la novetat constant. Això fa que els llibres, els títols i les cares passin molt de pressa. 

– No tindrà la poesia abandonada?

– No, hi estic treballant. Estic ara amb un llibre de poesia que espero que relativament aviat estigui disponible.   

– Aquest 2022 és l’Any Fuster. És un moment propici per revisitar la idea dels Països Catalans?

– Sempre és un moment propici per parlar-ne. Crec que una conseqüència no positiva del procés, malgrat que es va produir sense pretendre-ho, va ser que els lligams sempre massa precaris que uneixen els Països Catalans es van veure encara més desgastats. Tenia la seva lògica. Catalunya estava vivint un procés que en alguns moments semblava que havia de ser d’emancipació nacional i això va fer que en certa manera es desentengués de les terres germanes. 

“Des de Catalunya hi ha hagut paternalisme i supèrbia envers les Balears i el País Valencià, i des d’aquests territoris potser ha faltat empatia”

– Com s’ho miraven els illencs?

– Valencians i illencs ens ho miràvem en part amb esperança i en part amb el neguit que si Catalunya se n’anava, ens quedaríem nosaltres rebent els pals. Ens consolàvem en la idea de demanar la nacionalitat. Faig broma. Es va afeblir la comunicació entre Catalunya, les Balears i el País Valencià, no en l’àmbit humà però sí polític i comunicatiu. A vegades, des de Catalunya hi ha unes actituds envers el País Valencià i les Balears que van des d’un cert paternalisme a certa supèrbia. I segurament des de les Balears i el País Valencià s’ha caigut sovint en una mena de conformisme i manca d’empatia. El fet és que som una nació, això em sembla indiscutible. No cal ser gaire nacionalista, només cal que un vagi des de la Safor fins a Lleida o Mallorca per veure que som el mateix país. Compartim els referents i ens diem igual. Com deia en Josep Pla, són llocs on dius bon dia i et responen bon dia. 
 

Sebastià Alzamora: “Ximo Puig i Francina Armengol podens er companys de viatge”. Foto: Àlex Marin

– I quina fórmula s’ha de donar a aquesta realitat?

– Ara com ara, som tres comunitats autònomes de l’estat espanyol i això ens hauria de dur a corregir una inèrcia d’actuar cadascú dins de casa seva. L’espai comunicatiu català, que el tenim molt ben teoritzat per gent com Josep Gifreu o Joan Manuel Tresserras, resta per construir-se. Vivim en el món digital amb un mercat que suposen deu milions de persones, però segmentat en tres territoris té molt poc sentit. S’ha d’aprofitar que Ximo Puig i Francina Armengol no en són contraris. Són companys de viatge amb els quals es poden fer coses. Un error de l’independentisme ha estat tancar-se i no parlar amb ningú, només amb ell mateix, i per barallar-se.       

– Va ser també gestor de l’administració. Fou delegat del Llibre de la Generalitat (2000-2003). En té bon record del seu pas per l’administració?

– En guardo bon record. Vaig fer coses i vaig conèixer molta gent que em va agradar de conèixer. Però no en tinc cap nostàlgia. Va ser un moment de la meva vida i ara no hi tornaria. De fet, em falten hores per fer tot allò que vull fer. 

Via:: https://www.naciodigital.cat/noticia/229529/sebastia-alzamora-lindependentisme-parlat-nomes-ell-barallarse